a història en si no és original, però si el tractament formal. Tot comença (i tranquils, que no explicaré gaire més res) per un reportatge televisiu que un càmera i una locutora d’un programa de nit fan al Parc de Bombers de Barcelona. La idea és explicar com actua el cos de Bombers en una nit qualsevol. I l’originalitat rau aquí: que tota la pel.li –que comença com un vertader documental- està vista des dels ulls del càmera, professional i obedient a les ordres de la seva companya (¡Pablo, grábalo todo por tu madre!").
A la pel.licula hi ha por, hi ha sang, hi ha crits, hi ha nervis, hi ha tensió, hi ha ensurts, hi ha corredisses, hi ha foscor, hi ha un batec accelerat dels cors, hi ha un misteri que flota en l’ambient des que els dos bombers i els dos membres de l’equip televisiu entren a la casa de veïns , alertats per uns espaorosos crits i cops que fa una veïna del segon. Al replà de l’entrada es troben la resta de veïns expectants. Amb ells viuran una experiència inenarrable: dos policies nacionals, un matrimoni d’ancians, una família de xinesos (pare, mare i fill) , una dona amb la seva filla petita; un vell efeminat i el president de l’escala. I a partir d’aquí, la sorpresa, la por, l’angoixa i el neguit. Voldreu escapar, voldreu córrer, i que tot acabi i no podreu. Perquè la història us haurà enganxat.
Patireu? Potser. Però això voldrà dir que la peli és bona. A mi m'ha agradat.
